L’Exposició Universal de 2015 tindrà lloc a Milà de l’1 de maig fins novembre. Els moviments socials porten anys manifestant-s’hi en contra i denunciant la doble moral del projecte.
Milà tenia un somni: reverdir la seva imatge turística i internacional acollint un gran esdeveniment: l’Exposició Universal. Era el 2007 i el projecte de candidatura presentat al comitè internacional que coordina l’Expo 2015, parlava de fer el Navigli -un sistema de canals de Milà- de nou, navegable, d’horts planetaris, de biblioteca europea i de reestructurar el patrimoni històric de les masies i granges.
Així doncs, la difusa i sostenible exposició de Milà suggeria un clam per “nodrir el planeta d’energia per la vida”, lluny de la imatge firanovecentesca estesa per tot el món que restitueix aquells anys d’herència d’obres sobredimensionades, de la dificultat a reconvertir l’indret en un lloc acollidor i que projectava les expectatives de la participació i oportunitats de treball amb la gestió de la bombolla especulativa.
Vuit anys després però, Milà mira incrèdula la distància entre la imatge presentada en el seu moment i el resultat que les activistes “NoExpo” sintetitzen amb “deutes, ciment, corrupció i precarietat”.
No només les fragilitats conegudes des d’altres exposicions, com la de Saragossa o Yeosu, han estat incorporades: entre retards, projectes arxivats i criminalitat organitzada, l’exposició que s’inaugura el proper 1 de maig a Milà, es presenta a les habitants de la ciutat com una iniciativa feta a ús i consum d’onades de turistes que s’arrisquen a hipotecar polítiques públiques (habitatge, mobilitat, espais verds, qualitat de la vida, etcètera) perquè en temps de crisi, els recursos xuclats per la fira han reduït les ja minses finances públiques de la ciutat que governa l’exesquerrà batlle i advocat Giuliano Pisapia.
Hi ha dues mirades sobre la ciutat: la de qui pensa en la força magnètica que el gran esdeveniment pot rescatar a una ciutat de Milà en plena cerca d’una identitat puntual en els sis mesos que dura l’exposició: principalment basada en autopistes, happenings faraònics i treball precari i no remunerat. I la de qui mira cap al 1 de novembre de 2015 quan els pavellons tancaran i desitja i lluita perquè la ciutat sigui més maca, més habitable, més oberta i més verda. Que aposti per les persones que hi resideixen, que hi estudien i/o treballen. Com serà la ciutat de Milà?
El Food. Si l’aigua va ser el tema de l’Expo de Saragossa el 2008, el tema de l’Expo de Milà aquest 2015 és el food. El food és diferent al menjar, perquè mentre el primer principalment es ven, el segon es menja. Elfood és una idea de màrqueting lligada a l’imaginari. El menjar és la resposta al problema de la sobirania alimentària. En la retòrica de lesexpo-optimites l’Estat escull un partner comercial amb qui es pot construir una atracció, la més amplia possible. Com si fos un Eurodisney alimentari. La democràcia del mercat està en l’absència de posicions centrals i perifèriques, perquè, cada pavelló mira eldecumanus, l’eix central del lloc expositiu. Alguns Estats, amb els seus partners o socis econòmics, tindran un gran pavelló, una gran atracció i per tant una gran capacitat de vehicular una idea de futur i alimentació. És el cas dels EUA amb DuPont, una de les més grans multinacionals químiques i d’organisme modificats genèticament o organisme transgènic. Altres no tindran ni la disponibilitat de realitzar un pavelló i confluiran en un clúster col·lectiu.
El food és diferent al menjar, perquè mentre el primer principalment es ven, el segon es menja
En aquesta narració tòxica, la de l’Expo 2015, on la veu de cadascú legítima la de l’altre, no hi ha distinció ètica entre biològic i organisme transgènic, de temporada i artefacte, típic i ètnic. L’oportunitat de suggestionar les visitants amb la raó de promoció turística i alimentaria fa salivar a tothom, però no totes tenen la mateixa oportunitat. La confusió informativa pot portar l’àgora del menjar en una anònima fira agroindustrial, incapaç d’intervenir sobre els temes globals com el TTIP o la COP21, la 21a Conferència Mundial sobre el Canvi Climàtic, per debatre, de nou, el Protocol de Kyoto, que es celebrarà a Paris aquest desembre vinent.
L’Expo 2015, la societat per accions governada per comissari extraordinari, també és un laboratori de noves formes de gestió del territori. La maquinària narrativa de la pressa, de l’excepcionalitat de l’esdeveniment, de l’emergència que es fa normalitat, està modificant les garanties de la classe treballadora (condicions contractuals atípiques), del territori (projectes insostenibles), del dret (assignació directe i falta de transparència). La militarització del gran esdeveniment per tant no és pas l’última garantia d’un projecte d’eversió que arrisca, l’endemà del tancament de la Expo, d’establir-se en altres territoris d’Itàlia.
També per això l’Expo no té a veure amb Milà, no acabarà quan es clausuri i no afrontarà positivament el tema del menjar. Milà tenia un somni, dèiem. Avui Milà té un problema. Just abans de l’obertura d’un esdeveniment així com en els sis mesos de durada de l’exposició, activistes i comunitats, associacions i grups de pressió, estan construint algunes iniciatives de mobilització autoformació, protesta creativa i performativa que desvelin unes eines (pràctiques i imaginàries) útils a bloquejar el model d’Expo 2015 i la seva capacitat predatòria de la vida i dels territoris que l’acullen.
@abuzzo3 | 30.04.15 | per directa.cat
